Lletra de la versio tradicional de Els Segadors
(aquesta
es la versió que canta Rafael Subirachs, la primera que conec apareix recollida
en el Romancerillo
Catalán
de Manuel Milà i Fontanals el 1853.
(Bajada de: http://www.geocities.com/versioantiga/lletra.html)
|
Catalunya,
comtat gran, |
Lo pa que no
era blanc |
De tres
guàrdies que n'hi ha, |
Perquè
aquesta lletra ?
Cal pensar que estem parlant de l'himne de batalla de la Guerra dels Segadors, ben al mig del segle XVII. Es la guerra dels catalans contra les tropes castellanes de Felip IV i el Conde-Duque d'Olivares. Explica (sense ordre cronològic) tot un seguit de greus esdeveniments des de començaments de 1640 fins a la seva conseqüència, el Corpus de Sang. L'explicació podria ser molt mes llarga, si hi falten dades potser les trobaras en els altres apartats d'aquesta web
Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.
Castella era
un país afeblit en homes i econòmicament, això contrastava, potser
exageradament als ulls de la cort, amb la fama de prosperitat del principat de
Catalunya. Les corts de Barcelona del 1626 havien atribuït al Principat
un milió d’habitants i les finances municipals de Barcelona i de la Generalitat
eren bones. “Barcelona la rica” l’anomenaria simptomàticament Felix Lope de
Vega y Carpio. Una Catalunya rica i plena, rica en diners i recursos, i plena
d’homes que no volien ni anar al exercit castellà ni allotjar-lo.
Lo gran comte
d'Olivars sempre li burxa l'orella: -Ara es hora, nostre rei, ara es hora que
fem guerra.-
Curt de diners, curt de vaixells
i curt d'homes, el Comte-duc estava atibantant cada nervi els primers mesos
de 1640 per mobilitzar el seu país mes eficaçment per la guerra. Calia
doncs, a parer de l’agressiu nou privat de Felip IV, Gaspar de Guzman,
comte-duc d’Olivares, que Catalunya s'interessés en els afers imperials i
col·labores en les despeses generals. Les reiterades temptatives d’imposar
noves tributacions toparen amb la resistència obstinada dels diferents sectors
de la societat, tan dividida, i afavoriren precisament llur cohesió en la
resistència. Els menestrals i pagesos, eren els mes afectats directament per
les pressions fiscals i militars (l'allotjament dels terços per protegir la
frontera amb França) i van iniciar la seva revolta espontània generalitzada.
Contra tots els
catalans, ja veieu quina n'han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu
d'Arenes;
n'han cremat un
sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i
patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
L’any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se sobretot a
partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del
principat de Catalunya, i de zones frontereres dels regnes d’Aragó i de
Valencià, contra la mobilització dels terços de l’exercit reial i la pretensió
que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes
i allotjar els soldats, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners,
on fou enviat l’algutzir Monrodon, una figura coneguda per tot el Principat, un
tipus violent i arrogant i amb airaments d'embriac, per dur a terme la
instal·lació dels soldats; en la resisténcia dels vilatans l’algutzir Monrodon,
segons una de les referències, el 30 d'abril, s'aïrà contra un habitant
de Santa Coloma, tragué la pistola i disparà. La gent va amotinar-se, Monrodon
es va refugiar a l'hostal, que va ser incendiat per la multitut i van morir en
l'incendi ell i els seus servents menys un. L'endemà 1 de maig, en
assabentar-se'n de la situació els terços, que estaven allotjats a Les
Mallorquines i a Riudarenes, van decidir de retirar-se, però abans van calar
foc a la vila i a l'església de Riudarenes on els vilatans habien emmagatzemat
les seves provisions.
Mataren
un sacerdot, mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Aquí ha un salt cronológic i un error en el nom (Lluís de Furrià) de la victima que no se d'on surt, potser es degut a la transmissio oral de la lletra. No es Lluis de Furria, es Antoni de Fluvia. Parla de l'assassinat d'Antoni de Fluvià-Torrelles i Llordat el primer de febrer a la capella de casa seva, a Sant Esteve de Palautordera, que fou assaltada pel terç napolità del capità Spatafora al negar-se a obrir les portes. Era un cavaller inofensiu dedicat a la pintura i a la pràctica de la religió. El Principat va prendre's la tragedia de Fluvià com si la hi haguessin fet directament.
Lo pa que no era blanc deien que era
massa negre: el donaven als cavalls sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n'engegaven les aixetes, el tiraven pels carrers sols per
regar la terra.
A presencia dels parents deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
No cal que sigui a Santa Coloma o a Riudarenes
l'abril de 1640, tot això passava sovint per l'allotjament dels
"tercios", es per exemple a Blanes el febrer del mateix any. El
regiment del baron Molinguen, de 1300 valons, hi estigué en aquesta ciutat de
1000 habitants del 6 al 11 de febrer. Els primers dos dies hagueren de
proporcionar al maestre de campo "1 carnero, media carga de
vino, 2 capones, 4 pollos, ......., leña, aceite,
velas y 30 medidas de cebada" cada dia. Els altres hagué de donar 632
rals cada dia. Durant els dies que estigueren allí aquarterades, les tropes
robaren i maltractaren la població i el maestre de campo no feu res per
contenir-les.
- Llicència els he donat jo, molta més se'n
poden prendre.- Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n'hi foren les dependències.
El virrei, Comte de Santa Coloma, va ordenar el càstig immediat i la represàlia. Ordenà la destrucció de 20 cases a Santa Coloma de Farners i demanà permís a Madrid per arrasar tota la ciutat. Els "tercios" van trobar, 14 de maig, la ciutat de Santa Coloma de Farners deserta, però a les cases hi havien deixat gran quantitat de vi i bona provisió de menjar. Després de complir, amb tota brutalitat, les ordres rebudes van destruir al seu pas el que quedava del poble de Riudarenes.
A vista de tot això s'és avalotat la terra: comencen de llevar gent i enarborar les banderes.
En aquest ambient carregat, corrien amb rapidesa els fenòmens miraculosos. Quan les tropes castellanes cremaren l'església de Riudarenes, hom havia vist brollar llàgrimes dels ulls de la Verge. la noticia la van dur fins a Girona dos caputxins que havien salvat de les flames el sagrari. El diputat eclesiàstic de la Generalitat Pau Claris afirmava que “tota la terra esta avalotada i posada en armes i els pobles s’ajuden els uns als altres”.
Entraren a Barcelona mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
El juny era la temporada en què, tradicionalment, arribaven a Barcelona els segadors, treballadors eventuals que hi arribaven de totes les comarques per llogar-se per a la sega. La matinada del dijous 7 de juny un grup d’uns quatre o cinc-cents homes, segadors, entraren a Barcelona. Entre els autèntics segadors hi havia insurgents que havien combatut contra les tropes a les comarques al nord de Barcelona. Entre les vuit i les nou tres o quatre d’ells passaren pel davant de la casa que havia sigut de l’agutzil Monrodon i tingueren unes paraules amb un jove que se suposa que havia estat un dels seus criats. El noi desembeina la seva daga i, atacant un dels segadors, li causa una ferida mortal i fugí. En cosa de minuts, sembla com si tots els segadors que hi havia a Barcelona haguessin fet cap en aquell lloc, i els irritats segadors emprengueren el camí de la Rambla, i d’allí al palau del virrei.
De tres guàrdies que n'hi ha, ja n'han
morta la primera; ne mataren al Virrei, a l'entrant de la galera; mataren els
diputats
i els jutges de l'Audiència.
Un grup s’adreça a la casa del doctor Berart, judge de l’Audiència, que va
fugir cap al convent dels Carmelitans, els amotinats penetraren a casa seva i
amb els seus papers, llibres i mobles en feren dues enormes pires. Desprès van
fer el mateix a les cases del doctor Puig, de l’Audiència, i don Guerau de
Guardiola, el qual havia estat responsable de la recapta de quints al
Principat. En el seu recorregut van passar pel davant de la casa on s’havia
estatjat el marques de Villafranca i alguns dels criats començaren a disparar i
mataren un dels segadors. Els altres segadors voltaren la casa i hi calaren
foc, en l’aldarull format un conseller va entrebancar-se o fou abatut a terra
d’un cop; veient que alguns dels criats i gent de la guàrdia fugien, els
perseguiren fins al convent dels Àngels, on en mataren cinc o sis, i acabaren
envaint convent rera convent en cerca de fugitius. Així van descobrir
l’amagatall del doctor Berart, i va ser assassinat. Els consellers oferiren al
virrei Santa Coloma una guàrdia de tres companyies, la qual ell accepta de bon
grat. Mes tard decidí o li digueren d’anar al port per tal d’embarcar en una
galera. El fill del virrei, i un cert nombre de gent, aconseguiren un bot i
escapar, però Santa Coloma no i hagué de fugir per les roques de la costa, però
un home gras, coixejant, i a la calda de la migdiada, mentre caminava per sobre
els grossos còdols rellisca i caigué. Un amotinat, arriba en aquell moment,
veié Santa Coloma a terra, el reconegué i li enfonsa una daga al ventre, un
company seu li clava tres o quatre coltellades mes, i aleshores el grup
s’allunya, deixant el virrei de Catalunya mort a la platja.
Aneu
alerta, catalans; catalans, aneu alerta: mireu que aixís ho faran, quan seran
en vostres terres.
Anaren a la presó: donen llibertat als presos.
Segons alguns relats, forces camperoles del Vallès, armades amb mosquets, arcabussos i pistoles, el mati del 22 de maig eren dins de les mullares de Barcelona i desfilaren darrera una imatge del Crist, cridant: “Visca el Rei i muiren traïdors!“. Una vegada dins de la ciutat, els rebels anaren de dret a la presó, i sense fressa i amb eficàcia es posaren a la tasca d’enderrocar les portes de la presó. En poca estona el diputat Tamarit, el militar Vergós i el comerciant Serra foren alliberats... i també diversos assassins i delinqüents comuns.
El bisbe els va beneir Amb la ma dreta i l'esquerra:
Durant l'alliberament del diputat Tamarit els consellers van enviar un
missatge urgent al bisbe de Barcelona, per tal que vingués a ajudar-los. Va
anar-hi, junt amb el bisbe de Vic, i els dos bisbes plegats s’adreçaren als
rebels i els demanaren que abandonessin la ciutat. El requeriment fou ben
rebut. Alguns dels rebels besaren l’anell del bisbe de Barcelona, i hi hagué
crits de “Visca la Santa Mare Iglesia i lo Rei nostre Senyor”. Els dos bisbes
aprofitaren al màxim l’oportunitat, i amb tota cura anaren adreçant els
insurgents, estimats en dos o tres mil, fora de les muralles de la ciutat. No
s’havia vessat cap gota de sang, i el diputat militar estava lliure.
-
On es vostre capità? On és vostre bandera?- Varen
treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
- Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.- A les armes catalans, Que ens ha declarat la guerra!
El bisbe de Girona posà en excomunió tot el "tercio" com a
responsable del sacrilegi de Riudarenes, i això dona un caire de guerra santa a
aquest “Exercit Cristià”, com era anomenat, organitzat sota la direcció d’un
capità (no identificat) que signava proclames com a “governador de les armes de
Crist” i amb els membres dels ordres religiosos que els deien que ara la
justícia divina s'abatria damunt els soldats. Catalunya era una terra fidel, on
primer va implantar-se la Santa Inquisicio i a on la Santa Eucaristia tenia una
veneració fervent. Durant el Corpus de Sang uns frares van aturar, el temps
suficient perque arribessin diputats, consellers i bisbes, als revoltats que
volien calar foc al devant del palau del virrei, traient del convent el
Santissim i una imatge del Crist que van col·locar damunt la llenya.
Pel que fa al "segueu arran que la palla va
cara" penso que la frase s'auto-explica tota sola i que potser
sigui un afegit bastant posterior.